La Bruixa de la Catedral - La nostra ciutat. Restaurant Casa Marieta






La Bruixa de la Catedral

uan plou, la immensa teulada de la catedral rep ingents quantitats d’aigua que acabaria ensorrant el sostre si no es desviés fora de la seva superfície. En els edificis gòtics, aquesta feina d’alleugerir les teulades de l' aigua de la pluja s’encomanava a una mena de canals de pedra, sortints, anomenats gàrgoles, que, des del final dels pendents de les teules recollien l’aigua i l' enviaven directament al carrer. Aquestes gàrgoles a vegades eren purament funcionals, però altres vegades tenien decoracions vegetals o prenien forma d’animals, monstres o persones.

la catedral de Girona les gàrgoles, força nombroses, no tenen figura humana, amb una sola i rara excepció: al costat de la Torre de Carlemany, sortint directament de la paret, una dona de pedra, amb llarga vestimenta, amb el cap cobert i un rotlle de paper o pergamí a les mans, obre perpètuament la seva boca per vomitar les aigües de mil pluges. Aquesta singularitat, la de ser la única figura humana entre totes les altres gàrgoles, li ha donat un caràcter misteriós que, amb el temps, ha generat una de les llegendes més conegudes de Girona: la Bruixa de la Catedral.
egons aquesta llegenda, hi havia a Girona una dona dedicada a les diabòliques arts de la bruixeria que, per tal de mostrar el seu odi a la religió oficial, tenia el mal costum de llençar pedres contra el temple catedralici. Segons altres versions, les pedres les llençava al pas de la processó de Corpus.

n tot cas, és clar que la seva dèria era la d’apedregar els símbols religiosos. I un bon dia, o un mal dia, per a ella, i per obra divina, la bruixa es va convertir en pedra i la varen posar a la part més alta de la paret del temple perquè de la seva boca no en sortissin renecs o malediccions, sinó únicament neta aigua caiguda dels núvols.


Llegendes i Misteris de Girona
Carles Vivó
Quaderns de la Revista de Girona, 24
Diputació de Girona Novembre 1989

Nota Legal            Mapa Web